Aprofitem que estem començant el curs i estem molt motivats, per recordar
els dos guanyadors del concurs Josep Pernau del curs 13-14, l’Andrea Tàsies i
el Jordi Aguilar. Us deixem les cartes al director guanyadores i unes
fotografies per recordar el moment. Esperem que enguany puguem omplir una
vegada més la nostra pàgina web de guanyadors
i guanyadores! Amunt amb la llengua!
LA TECNOLOGIA!
SR.
DIRECTOR:
La gent
està massa pendents del mòbil, sobretot del Facebook i Whatssap. En el cas del
Facebook, hi ha nenes que arriben a penjar fotos sense res, despullades. No són
conscients que hi ha gent que no coneixen que poden mirar-les i, a vegades,
fins i tot les interroguen i els pregunten on viuen, com es diuen, busquen
informació per aconseguir alguna cosa d’elles mitjançant el xantatge. Aquí
poden començar molts problemes. Jo conec casos que ho han patit i se’n han
penedit molt. En el nostre col·legi, per exemple, a l’hora del pati estem tots
sempre amb el mòbil. Cada vegada que ens arriba un missatge, ja sigui del
Whatssap, del Facebook o bé un missatge normal, de seguida l’intentem
contestar, deixant de banda qualsevol cosa que estiguem fent en aquell moment;
contestar el missatge es converteix en una prioritat.
En el
cas del Whatssap, a vegades hi ha nens o nenes que es queden sense amics o
tenen problemes perquè alguns creen grups amb l’únic objectiu de marginar o
insultar altres persones. Fer-ho a la cara és més difícil, a través del mòbil
sempre es poden trobar més escuses. D’altra banda, també hi ha nens que es
descarreguen jocs amb virus i no se n’adonen i se’ls espatlla el mòbil. Cal
anar amb molt de compte. Potser no som prou madurs per aquestes eines que ens
han posat a l'abast?
Hauríem d’estar contents amb el que tenim, jugar i
parlar-nos cara a cara. Donar gràcies que tenim una família i uns amics que ens
estimen i ens cuiden i poder-los mirar a la cara. Els nostres pares potser
també estan enganxats al mòbil però quan eren petits van poder viure la
realitat sense mòbil, nosaltres ja ens perdem molta part de la realitat sent
petits. No dic que trobi malament tenir un mòbil amb diferents aplicacions,
però hem de tenir cura de com els utilitzem entre tots.
Atentament,
la pianista
(Andrea Tàsies)
QUAN UN “DO”
CONTAMINA
SR. DIRECTOR:
La passada
setmana vaig poder escoltar les notícies de dues sentències sobre casos de contaminació. El primer cas feia
referència a la contaminació ambiental
produïda cap al novembre del 2002 pel vaixell Prestige, quan va vessar una gran quantitat de petroli davant de
les costes gallegues i va ocasionar la mort de moltes espècies animals i un
fortíssim impacte ambiental. El segon cas fa referència a la contaminació acústica que va començar a
generar la Laia Martín quan els seus pares li van regalar un piano de cua pels voltants del 2003 i la seva veïna la va
denunciar per alteracions físiques i psíquiques que li produïen els assajos de
la Laia.
La
contaminació ambiental del Prestige,
tot i ser molt més catastròfica, ha quedat sense cap tipus de càstig per part
del jutge; en canvi, a la Laia, i per un fet molt menor, la fiscal Emma Ruiz li
demana 20 mesos de presó (16 per contaminació acústica i 4 per lesions
psíquiques), 1620 euros de multa, 20.000 euros d’indemnització per
responsabilitat civil i mig any sense poder tocar el piano. La Laia té 28 anys,
és concertista i el piano és la seva eina professional.
Sincerament,
aquí hi ha alguna cosa que no em quadra. Tinc 14 anys, faig tercer de grau
professional al Conservatori de Lleida, a casa toco un piano elèctric, no de
cua, no assajo tantes hores com la Laia i procuro ser respectuós i no tocar en
hores intempestives, però, a diferència de la Laia, tinc la sort que quan em
trobo la veïna Victòria del meu replà, em diu: “Caram, si que toques bé,
m’agrada molt escoltar-te!”. Sempre m’anima a seguir endavant.
És cert
que som un país molt sorollós i ens manca una gran cultura de respecte vers els
altres, però llegint notícies dia sí i altre també i veient com la corrupció de
polítics, banquers i un munt de coses més, queden impunes als ulls de la
justícia, em sentiria molt decebut si acaben condemnant la Laia per practicar
el que més li agrada: l’art de tocar el piano.
(Dele-99)
